L’art col·lectiu i la performance: “L’artista és una figura molt terrenal. És com un forner, algú que interactua amb el seu entorn, que coneix als seus veïns, que és part activa del seu barri”. Hem realitzat una entrevista a Andrea Noferini, a art Alter Krapp, l’artista que ens va inspirar i ens va acompanyar en el projecte d’art col·lectiu a Saragossa. Nascut a Florència (Itàlia) al 1972 és investigador, artista plàstic i performer. Per accident de la vida és doctor en ciències socials. Des de 2003 viu a Barcelona, on divideix la seva activitat entre l’estudi de les polítiques públiques, la docència universitària i la pintura. La seva formació com a artista plàstic és autodidacta i la seva activitat creativa se centra en la creació plàstica i en els principis de l’art comunitari. Artista resident en Base Element Urban Art Gallery (2007-2016), ha participat en diferents exposicions i en festivals individuals i col·lectius a Itàlia, Espanya i Argentina.alterL’artista i la col·lectivitat. Què ens dius sobre aquests dos conceptes? Crec en l’artista com una figura molt terrenal. L’artista és com un forner, algú que interactua amb el seu entorn, que coneix als seus veïns, que és part activa del seu barri. Hi ha una labor en el treball pictòric que està relacionada amb l’estudi i la recerca dins d’un taller, després hi ha una part que per a mi es vincula directament al carrer, al lloc on vivim cada dia i a les persones amb les quals compartim aquests espais. La pintura per la meva és acció.

“L’artista és una figura molt terrenal. És com un forner, algú que interactua amb el seu entorn, que coneix als seus veïns, que és part activa del seu barri”.

¿Qui és Alter Krapp? És el fruit d’Andrea Noferini, del seu cap. Va sorgir fa uns anys i és un personatge d’actuació, substitueix a Andrea quan aquest surt de l’estudi i es fa pintura en viu. Apareix quan ell decideix; quan no està, bàsicament no existeix. ¿Quin sentit té la performance per a tu? La performance (entesa com activitat artística que té com a principi bàsic la improvisació i el contacte directe amb l’espectador) és important no només per a mi, sinó per a tots. És una dimensió paral·lela que permet jugar i té l’avantatge de desplaçar a qui no està jugant a la performance. No és per sempre, no és per a tots els moments. Quin va ser el projecte d’art participatiu que més recordes i per què? Una de les experiències que més em va quedar impresa va ser en 2010 a l’Hospital Broda a Buenos Aires (Argentina), l’hospital psiquiàtric més gran d’Amèrica Llatina. El projecte coordinat pels Dadores d’Art, promogut i coordinat aleshores pel pintor argentí Pedro Cuevas, tenia com a objectiu convocar a més de 200 artistes per pintar i donar la seva obra; interactuar amb els pacients i crear un museu en el lloc, amb obres d’artistes interns i externs. La societat es va ficar dins de l’hospital, els artistes van donar el seu temps, trencant així amb la situació d’abandó i tristesa que es viu al manicomi. Va ser una experiència única, es va crear un espai ple d’energia i bones vibracions. Un artista que t’inspira? Hi ha moltíssims. M’agradaria donar un nom però no puc perquè cada dia descobreixo artistes nous que m’agraden i m’inspiren un munt. Has treballat molt en projectes amb nens. ¿Què destacaríes del treball amb ells? El mateix que totes aquelles persones que treballen amb els nens: la seva espontaneïtat. Aprenc molt d’ells. Els adults perdem aquesta espontaneïtat a mesura que creixem. El nen és un llibre obert, és directe. Això m’ajuda, és un aprenentatge continu. Sabies alguna cosa sobre l’epilèpsia? Com vas viure la teva experiència en el projecte Rostres, Rastres, Restes amb el col·lectiu de MDS a Saragossa? Abans de parlar amb Elisenda Polinyà, la directora de MDS, no tenia cap coneixement sobre l’epilèpsia. Havia treballat en diversos contextos relacionats amb la salut mental, per exemple, però mai amb l’epilèpsia de manera tan directa. Puc dir que va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora i familiar. Vaig sentir que era un més treballant amb ells i això em va cridar l’atenció. Fins i tot us puc explicar una anècdota que em va passar a Saragossa. Quan interpreto a Alter Krapp ho faig amb una jaqueta especial i un dels nois em va demanar la jaqueta. La volia portar posada mentre durés el taller!!!

“La meva experiència en el projecte Rostres, Rastres, Restes dut a terme amb el col·lectiu MDS a Saragossa va ser una experiència fantàstica, molt enriquidora i familiar. Em vaig sentir un més”.

¿Com veuries un seguimient de Rostres, Rastres, Restes? Un dels punts claus que m’en porto de Saragossa és la confirmació que hi ha possibilitat de seguir treballant sobre aquest projecte de forma continuada, utilitzant un format més gran i, sobretot, en més sessions. Amb accions creatives continuades es pot aconseguir un treball de molta qualitat artística encara que qui participi no sigui pintor de professió, que és el que sempre pretenc demostrar amb el meu treball. Deixa’ns amb una frase que t’agrada.

“Contra tota opinió, no són els pintors sinó els espectadors els qui fan els quadres”. Marchel Duchamp

https://vimeo.com/192109466 Enllaç al video de l’actividad a Saragossa alter2